Article exclusiu per a Casa del Llibre Història d’un piano Ramon Gener Cada matí faig el mateix ritual. Em llevo, vaig al lavabo a les fosques com un somnàmbul i, abans de passar per la dutxa i vestir-me, baixo en pijama al meu estudi. Aleshores, trec la clau que deso cada vespre al calaix de dalt a l’esquerra del meu escriptori i obro amb cura el piano. Primer, el cilindre (allò que la gent coneix com «la tapa»); després, la caixa de ressonància; i, per acabar, el faristol. Amb tot obert, l’acarono i me’l miro embadalit. Repasso les vuitan- ta-vuit tecles, les cordes, els bordons, la lira daurada... i li dic «Bon dia». Just en aquell precís instant sento que el dia ja pot començar. Un matí d’ara fa ben bé tres anys i mig, mentre completava el meu ritual matutí, vaig tenir una premonició. Feia temps que no trobava un tema per a un nou llibre. Rumiava i rumiava i no hi havia manera, però de sobte vaig veure la llum. A l’estudi, plantat amb pijama davant del piano, mig endormiscat, vaig trobar la resposta. De fet, la tenia al davant! Com podia ser que no me n’hagués adonat abans? L’havia tingut davant meu cada matí i no havia estat capaç de veure-la! El piano! Exacte! El piano, el meu estimat piano, era la resposta. Amb l’eufòria del moment, vaig recordar el dia que el vaig trobar en una botigueta del barri de Gràcia de Barcelona. Quan el vaig veure, vaig saber amb absoluta certesa que aquell seria el meu piano. Negre i de mitja cua, tenia cicatrius pertot arreu, estava repintat, ple de pols, desnodrit, mort de set. Però, així i tot, tenia alguna cosa intangible que el mantenia amb vida, una mena de llum ancestral que lluitava per no extingir-se. Més enllà del seu preciós disseny art déco, era com si alguna mena d’embruix el posseís. El seu encanteri em va travessar el cor i en un instant em va conquerir per sempre més. ▶ Columna 22,90 € —És un piano molt especial —em va advertir l’amo de la botiga. Era en Janusz Borowski, un home misteriós nascut en un bosc a l’est de Polònia. —És un piano molt especial —va repetir—. Ell t’ha triat. No ho oblidis mai. Me’l vaig endur a casa i vaig mantenir la seva llum ancestral com vaig poder, fins que vaig arreplegar els diners necessaris per restaurar-lo com calia, com mereixia. Va ser llavors quan va passar tot. Va ser llavors quan el piano va tornar a la vida, quan va aparèixer el seu número de sèrie –el 31887– i quan el secret que portava amagat al seu cor em va mostrar la seva història en tota l’esplendor. Un secret de més de cent anys que em va portar a iniciar un viatge per Europa. Alemanya, França, la Gran Bretanya, Polònia... i Barcelona. Tota la vida i la mort del segle xx dins d’un instru- ment que explicava no només la seva història, sinó també la de tots nosaltres. Una història de redempció, d’amor, d’amistat, de bellesa i, per descomptat, de música. Ara, tres anys i mig més tard, després d’aquell matí esplendorós en què vaig veure la llum i tot va canviar per sempre, el dia ha acabat i s’ha tornat a fer fosc. Com cada nit, he entrat a l’estudi i he tancat el piano. Primer, el faristol; després, la caixa de ressonància; i, per acabar, el cilindre (allò que, com ja sabeu, la gent coneix com «la tap). Ab tot tancat, l’he acaronat, li he donat les gràcies i li he dit «Bona nit». En acabat, com sempre, he desat la clau al calaix de dalt a l’esquerra del meu escriptori i me n’he anat a dormir. Ramon Gener Barcelona, estiu del 2024 Més d’un milió de llibres disponibles les 24 h. • 33 ihccunnaV oniudrA :otoF